septiembre 2017
L M X J V S D
« may    
 123
45678910
11121314151617
18192021222324
252627282930  
Categorías

Alacant

(Traducción al castellano en las notas.)

Agrair a Sergio Amar l’atenció i l’ajuda per a la realització d’este text. Sempre és un plaer escriure sobre una persona a la qual respectes i admires.

Els deu anys de carrera de Sergio Amar es defineixen per la solidesa, la constància, la coherència i la sinceritat del que, al cap i a la fi, és el seu treball. Sense negar els límits d’un format amb un component industrial i/o comercial notable, la seua obra manifesta una autoria respectada i volguda pel públic.

Una carrera en constant transformació a través de la moderada experimentació. Amar s’ha erigit com una baula necessària entre la transformació del món de les infantils impulsada des dels 80 -amb les referències ineludibles de Víctor Valero, Vicente Almela, Vicente Lorenzo, Moisés Alarcón i José Manuel Alares- i la segona revolució infantil carismàtica i potent en la dècada actual. Sense el seu treball com a enllaç, moltes de les falles infantils que hui ens fan gaudir no haurien tingut lloc. Encara que, en cap cas, Amar pertany a un episodi anterior o tancat. Ell també és part de la gratificant efervescència de les falles infantils dels nostres dies, en les quals s’exerceix una admiració i influència recíproques, amb la frescor d’un model de falla que, en el seu cas, ha creat escola i massa imitadors. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

El debut en la secció especial gran vindria uns anys després[1], amb la trilogia sobre l’any 2000 per a Avinguda de Burjassot – Pare Carbonell Fi de segle (1999), un repàs als esdeveniments que van marcar la passada centúria; 2000 Landia (2000), crítica als problemes heretats per al segle XXI[2]; i la falla Plaça de la Mercè El futur està servit (2001), crítica a la invasió tecnològica. Amb  estes falles va madurar l’estil iniciat en el canvi dels vuitanta als noranta, amb  eixa línia pròxima a l’estètica de la historieta gràfica. Han sigut, a més, els projectes més ambiciosos d’Almela fins hui, especialment la falla de 2001: la més gran de la seua carrera i amb què més por ha passat durant una plantà, en paraules del propi artista. Pel risc que comportava i on el descans per a l’artista no va ser possible fins a la nit de sant Josep. En 2002 va decidir no repetir en la secció[3], per a tornar –per iniciativa del president de la comissió- a la falla Plaça de la Mercè en 2003 amb Veo Veo, sobre la curiositat morbosa dels voyeur amb una infinitat de personatges tafaners[4]. Sigue leyendo