octubre 2017
L M X J V S D
« may    
 1
2345678
9101112131415
16171819202122
23242526272829
3031  
Categorías

David Moreno

(Traducción al castellano en las notas.)

Ekklesía (Nou Campanar 2015) no ha sigut el primer projecte –ni, evidentment, la primera comissió- que s’ha aventurat a trencar sense concessions amb el model hegemònic, tant a nivell de concepte com d’estètica. De fet, una de les principals crítiques serioses -al marge de l’absurda bilis que a alguns els brolla com un simple reflex dels seus propis complexos intel·lectuals- va ser la d’apuntar que Nou Campanar 2015 naixia del no-res, que era una comissió que abans havia lluitat per un tipus de falles diametralment oposades, que no tenia trajectòria en l’apartat “experimental” i que la seua potència i el seu estudiat impacte mediàtic aombraven a altres comissions més humils que porten anys lluitant per ampliar l’espectre en la manera d’entendre i de fer falles.

No obstant açò, la meua opinió és la contrària. I el projecte és igualment vàlid al marge de la mesquinesa o indiferència del mecenes. Portar a especial -amb tot el que la “marca” especial suposa- tal nivell de ruptura, ha posat l’accent sobre la necessitat absoluta que el model actual de falles ha de replantejar-se, i que seguir lluitant per dotar a la ciutat d’unes falles que associem a la bambolla de la bonança econòmica és completament inútil. En segon lloc, el projecte no naix de Nou Campanar, encara que fóra esta la comissió que va cedir el seu espai perquè les ments creatives de Miguel Arraiz i David Moreno dugueren a terme semblant odissea en forma de tubs i de rajoles. És precisament la creativitat d’esta parella artística –amb notables resultats en anteriors projectes- la que va aprofitar la marca creada per Nou Campanar en els anys anteriors per a revertir-la de manera completa. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

L’arribada al taller de Marisa Falcó i Paco Pellicer va suposar el descobriment d’altres artistes i d’altres possibilitats estètiques allunyades de les falles que ell coneixia i admirava. Una de les seues principals influències a través d’aquell taller va ser –i segueix sent- la de Víctor Valero. Com el propi Amar indica, Valero li va fer descobrir la importància del contingut en les falles infantils a través d’un fil conductor, amb uns temes molt treballats i allunyats de la simple saturació de motius més o menys atractius que caracteritzen a molts dels projectes infantils. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

El fecund món de les falles infantils també pot emprar-se com a eina didàctica, tant per al públic infantil com per a l’adult. El seu caràcter discursiu fa que, en moltes ocasions, les falles infantils puguen ser un vehicle per a la formació cultural. Al marge de fomentar la imaginació o suposar un plaer estètic, estes obres són una porta per a descobrir altres temes i interessos. I més en una societat mediàtica en què els valors educatius en l’entreteniment infantil solen ser escassos. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

Ens obstinem a afirmar que les Falles són la millor festa del món. Però, sense negar els seus valors i el seu caràcter específic, s’ha de reconèixer que són àmpliament desconegudes. Dins i fora de l’estat espanyol. Per tant, eixe xovinisme –moltes vegades caspós i ple de rancor- que els valencians demostrem amb les Falles respecte a altres festivitats, hauria de ser incompatible amb una gestió de la festa que ha estat del tot ineficaç. Especialment en la seua promoció externa. I eixa promoció externa, com he repetit en moltes ocasions, no passa per transformar el desenvolupament de la festa a favor del gust del que ve a visitar-les, cercant un turisme massificat i nociu. S’haurien de subratllar els valors culturals i diferenciats que la nostra festa ofereix per a una millor comunicació. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

L’estil pròxim al còmic que hui associem a Almela -també recognoscible en les seues col·laboracions com a dibuixant- comença a forjar-se a partir de l’exercici 1987-1988[1]. El propi artista defineix la seua manera de fer falles com a “un camí constant cap a la simplificació”. Eixa aparent senzillesa de les formes i del concepte ha provocat la repetida afirmació que els seus projectes grans semblen infantils. Afirmació que, en cap cas, Almela accepta com un fet pejoratiu. Sigue leyendo