agosto 2017
L M X J V S D
« may    
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  
Categorías

Falles infantils

(Traducción al castellano en las notas.)

L’arribada al taller de Marisa Falcó i Paco Pellicer va suposar el descobriment d’altres artistes i d’altres possibilitats estètiques allunyades de les falles que ell coneixia i admirava. Una de les seues principals influències a través d’aquell taller va ser –i segueix sent- la de Víctor Valero. Com el propi Amar indica, Valero li va fer descobrir la importància del contingut en les falles infantils a través d’un fil conductor, amb uns temes molt treballats i allunyats de la simple saturació de motius més o menys atractius que caracteritzen a molts dels projectes infantils. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

Agrair a Sergio Amar l’atenció i l’ajuda per a la realització d’este text. Sempre és un plaer escriure sobre una persona a la qual respectes i admires.

Els deu anys de carrera de Sergio Amar es defineixen per la solidesa, la constància, la coherència i la sinceritat del que, al cap i a la fi, és el seu treball. Sense negar els límits d’un format amb un component industrial i/o comercial notable, la seua obra manifesta una autoria respectada i volguda pel públic.

Una carrera en constant transformació a través de la moderada experimentació. Amar s’ha erigit com una baula necessària entre la transformació del món de les infantils impulsada des dels 80 -amb les referències ineludibles de Víctor Valero, Vicente Almela, Vicente Lorenzo, Moisés Alarcón i José Manuel Alares- i la segona revolució infantil carismàtica i potent en la dècada actual. Sense el seu treball com a enllaç, moltes de les falles infantils que hui ens fan gaudir no haurien tingut lloc. Encara que, en cap cas, Amar pertany a un episodi anterior o tancat. Ell també és part de la gratificant efervescència de les falles infantils dels nostres dies, en les quals s’exerceix una admiració i influència recíproques, amb la frescor d’un model de falla que, en el seu cas, ha creat escola i massa imitadors. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

El fecund món de les falles infantils també pot emprar-se com a eina didàctica, tant per al públic infantil com per a l’adult. El seu caràcter discursiu fa que, en moltes ocasions, les falles infantils puguen ser un vehicle per a la formació cultural. Al marge de fomentar la imaginació o suposar un plaer estètic, estes obres són una porta per a descobrir altres temes i interessos. I més en una societat mediàtica en què els valors educatius en l’entreteniment infantil solen ser escassos. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

L’estil pròxim al còmic que hui associem a Almela -també recognoscible en les seues col·laboracions com a dibuixant- comença a forjar-se a partir de l’exercici 1987-1988[1]. El propi artista defineix la seua manera de fer falles com a “un camí constant cap a la simplificació”. Eixa aparent senzillesa de les formes i del concepte ha provocat la repetida afirmació que els seus projectes grans semblen infantils. Afirmació que, en cap cas, Almela accepta com un fet pejoratiu. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

El debut en la secció especial gran vindria uns anys després[1], amb la trilogia sobre l’any 2000 per a Avinguda de Burjassot – Pare Carbonell Fi de segle (1999), un repàs als esdeveniments que van marcar la passada centúria; 2000 Landia (2000), crítica als problemes heretats per al segle XXI[2]; i la falla Plaça de la Mercè El futur està servit (2001), crítica a la invasió tecnològica. Amb  estes falles va madurar l’estil iniciat en el canvi dels vuitanta als noranta, amb  eixa línia pròxima a l’estètica de la historieta gràfica. Han sigut, a més, els projectes més ambiciosos d’Almela fins hui, especialment la falla de 2001: la més gran de la seua carrera i amb què més por ha passat durant una plantà, en paraules del propi artista. Pel risc que comportava i on el descans per a l’artista no va ser possible fins a la nit de sant Josep. En 2002 va decidir no repetir en la secció[3], per a tornar –per iniciativa del president de la comissió- a la falla Plaça de la Mercè en 2003 amb Veo Veo, sobre la curiositat morbosa dels voyeur amb una infinitat de personatges tafaners[4]. Sigue leyendo