noviembre 2017
L M X J V S D
« may    
 12345
6789101112
13141516171819
20212223242526
27282930  
Categorías

secció especial

(Traducción al castellano en las notas.)

Agrair a Sergio Amar l’atenció i l’ajuda per a la realització d’este text. Sempre és un plaer escriure sobre una persona a la qual respectes i admires.

Els deu anys de carrera de Sergio Amar es defineixen per la solidesa, la constància, la coherència i la sinceritat del que, al cap i a la fi, és el seu treball. Sense negar els límits d’un format amb un component industrial i/o comercial notable, la seua obra manifesta una autoria respectada i volguda pel públic.

Una carrera en constant transformació a través de la moderada experimentació. Amar s’ha erigit com una baula necessària entre la transformació del món de les infantils impulsada des dels 80 -amb les referències ineludibles de Víctor Valero, Vicente Almela, Vicente Lorenzo, Moisés Alarcón i José Manuel Alares- i la segona revolució infantil carismàtica i potent en la dècada actual. Sense el seu treball com a enllaç, moltes de les falles infantils que hui ens fan gaudir no haurien tingut lloc. Encara que, en cap cas, Amar pertany a un episodi anterior o tancat. Ell també és part de la gratificant efervescència de les falles infantils dels nostres dies, en les quals s’exerceix una admiració i influència recíproques, amb la frescor d’un model de falla que, en el seu cas, ha creat escola i massa imitadors. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas.)

El debut en la secció especial gran vindria uns anys després[1], amb la trilogia sobre l’any 2000 per a Avinguda de Burjassot – Pare Carbonell Fi de segle (1999), un repàs als esdeveniments que van marcar la passada centúria; 2000 Landia (2000), crítica als problemes heretats per al segle XXI[2]; i la falla Plaça de la Mercè El futur està servit (2001), crítica a la invasió tecnològica. Amb  estes falles va madurar l’estil iniciat en el canvi dels vuitanta als noranta, amb  eixa línia pròxima a l’estètica de la historieta gràfica. Han sigut, a més, els projectes més ambiciosos d’Almela fins hui, especialment la falla de 2001: la més gran de la seua carrera i amb què més por ha passat durant una plantà, en paraules del propi artista. Pel risc que comportava i on el descans per a l’artista no va ser possible fins a la nit de sant Josep. En 2002 va decidir no repetir en la secció[3], per a tornar –per iniciativa del president de la comissió- a la falla Plaça de la Mercè en 2003 amb Veo Veo, sobre la curiositat morbosa dels voyeur amb una infinitat de personatges tafaners[4]. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

Mario Gual defineix el seu estil com a estrident però amb classe. Divertit i histriònic com ell, sempre amb un punt obscè i disbauxat. Però en cap cas els projectes sorgeixen de la improvisació. Són conseqüència d’un treball de recerca, amb la finalitat d’expressar el contingut de la Falla de la manera més clara possible. L’eix principal per a la definició dels seus projectes és que la història de la Falla siga bona. Si el tema és atractiu i graciós, el projecte tindrà èxit independentment del llenguatge que s’empre o dels premis que es puga portar. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

FALLA REGNE DE VALÈNCIA – DUC DE CALÀBRIA

Artista: Taller de Sergio Musoles

Lema: En busca de la pasta perdida

Un dels aspectes més significatius en aquest projecte (com també ho va ser en el de l’any passat) és el desenvolupament de la crítica a la situació actual en el mateix remat, que no es planteja únicament com una escena cridanera i preciosista que serveix d’excusa argumental. El tema s’inspira en el personatge d’Indiana Jones i la seua trilogia. És inevitable associar la temàtica de la Falla a l’èxit que enguany ha tingut “Tadeo Jones”; un altre trassumpte, en aquest cas animat, del personatge de ficció dels 80. Sigue leyendo

(Traducción al castellano en las notas)

Realitzar un judici de les pròximes Falles de la secció especial a partir dels esbossos i de les maquetes resulta complicat. En primer lloc, per la dificultat de valorar la diferent escala dels projectes. Encara que la grandària no és el més important per a reconèixer la qualitat de l’obra, jutjar aquest element sobre la base de les maquetes portades al “Veles e Vents” pot ser enganyós. En segon lloc, únicament podem conèixer l’aspecte que tindrà el remat de la Falla. És la part més recognoscible i definidora, però ens falta el component discursiu de les escenes i de la crítica. Per tant, una Falla molt vistosa en un primer moment pot mancar d’un contingut interessant que li reste qualitat al conjunt. En tercer lloc, la falta del color i de detalls en alguns dels projectes ens impedeix emetre un judici més complet sobre els valors plàstics d’una Falla a través de la seua maqueta. Sigue leyendo